Projecte SETI

El projecte SETI engloba un seguit de programes espacials, que exploren el firmament a la recerca de vida extraterrestre intel·ligent. El 2 de Març de 1972, es va llençar a l’espai la Sonda Pioneer 10. En ella hi havia inscrita en una placa d’alumini, uns gravats on s’informava a un possible receptor de l’esquema de l’hidrogen (l’element més comú de l’Univers), una representació del Sistema Solar amb l’itinerari còsmic de la Sonda partint de la Terra, 14 radis que mostren la localització del Sol a la nostra galàxia, una representació de la Pionner 10, i un croquis de dues figures humanes, un home i una dona, l’home aixecant la mà amb actitud cordial de salutació. Cinc anys més tard, es va recopilar informació mitjançant sons i imatges de la Terra, i es va guardar en un disc d’or que es va enviar a l’espai a bord de les sondes Voyager 1 i Voyager 2.

La qüestió és que ara mateix qualsevol civilització mitjanament evolucionada, pot ser capaç d’accedir a aquests missatges i tenir accés a informació sobre la humanitat i les nostres coordenades. Això no representaria cap problema en cas de que aquests éssers d’altres planetes esdevinguin pacífics i amistosos. Però què passarà si ens topem amb una cultura tecnològicament superior i amb ganes de brega? Científics de la talla d’Stephen Hawking ens advertit sobre aquesta possibilitat i es mostren cauts i discrepants al parlar del tema. Desconec fins a quin punt té raó i fins a on ens podria sortir cara la broma. Però en qualsevol cas, em pregunto amb nom de qui i amb quin permís van emprendre els astrofísics dels collons tan incerta aventura. I el perquè no van enviar a les estrelles la següent litografia, en comptes del dibuix original.

* Que et donin pel sac, porc alienígena.
* Que et donin pel sac, porc alienígena.

Cinema de terror espacial

Avui m’agradaria entretenir-vos parlant sobre un gènere cinematogràfic, tan fantàstic com divertit a la vegada.

Justícia arbitrària. En comptes d’ésser assassinats tots al mateix temps per un abominable marcià, els  protagonistes van caient un a un de manera agònica. D’altra banda, en una missió de salvament intergalàctic no falta mai un bromista amb la gràcia al cul. I malgrat la repel·lència que provoquen els seus penosos acudits, és dels pocs que al final aconsegueix sobreviure.

Compte enrere. Sempre hi ha corredisses perquè la nau és plena d’explosius. I és llavors quan el temps pren una nova percepció, destinada a perpetuar l’acció de manera ininterrompuda. Un segon de rodatge amb detonadors pel mig, equival a deu minuts a la vida real. Un pot aprofitar per anar a pixar, sense patir de no poder veure com esclata tot pels aires.

Llistó molt alt. Alien és genial; i a excepció de quatre altres clàssics del gènere, la majoria són previsibles còpies de la saga. Diu molt que tres dècades després, ningú hagi pogut superar encara l’obra mestra de Ridley Scott.  Val a dir que Sigourney Weaver, remenant el cul amb calces com si fos a casa seva, també va fer molt per garantir-ne l’èxit.

Està tot molt fosc. Molta càrrega energètica i molta fissió nuclear als reactors, però els enginyers aeronàutics de la NASA no tenen els sants pebrots d’instal·lar enlloc un trist interruptor. Ensopegant amb tot immersos en una obscuritat absoluta, no m’estranya que no trobin mai ni el gat i triguin una eternitat en descobrir l’amagatall del monstre.

No s’entén res. Com sovint els viatgers espacials es desperten enmig d’un hipersomni quan no toca, són succionats per forats negres inexplicables i travessen portes dimensionals que ningú sap on porten, els guionistes ho tenen molt fàcil per escriure un argument sense cap ni peus i quedar bé al mateix temps.

Ensurt final. Quan tot sembla dat i beneït a favor dels bons, un esglai al darrer moment dóna a entendre que el malson encara no ha acabat i que hi haurà una segona part de la pel·lícula. I en el pitjor dels casos, els fenòmens dels astronautes porten a sobre una larva en estat embrionari de camí cap a la Terra.

L’anhelat retorn a de l’heroica tripulació.