Treballar

Si fa poc parlava sobre com actuar quan un és a l’atur, avui faré entrega sobre què significa reinserir-se al mercat laboral.

Mobbing empresarial. Quin home no ha fantasiat mai patir assetjament sexual per part de la seva sensual i provocativa directora? I les noies, potser cap de vosaltres ha desitjat mai assestar una contundent puntada de peu a l’entrecuix del vostre llefiscós encarregat? I és que en el fons, mascles i femelles, no som tan diferents.

Bona orientació. Per no semblar un llepaculs el primer dia de feina, convé situar-se immediatament dins del lloc de treball. Així que ignora les pautes i instruccions que rebràs del teu superior, i centrat en ubicar el més ràpid possible la màquina del cafè i un lloc on poder escapolir-se de la feina quan convingui.

Incorporació forçosa. Un s’ha d’acostumar a uns horaris, regles, exigències, etc. En definitiva, a tot allò que implica ser un treballador assalariat. És per això que hi ha qui opta per establir-se pel seu compte i ser el seu propi cap. L’avantatge és que ningú et podrà acomiadar. L’inconvenient, serà que no et mouràs del llit.

Nova identitat. En breu rebràs dels companys un simpàtic sobrenom relacionat amb algun defecte físic o una petita semblança amb algun personatge conegut. La falta de respecte anirà empitjorant i aviat començaran les bromes de mal gust. Talla en sec si no vols trobar-te un dia claus a les sabates, o una rata morta enmig de l’entrepà.

En boca de tots. Per uns dies seràs el centre d’atenció d’una petita comunitat de treballadors, i ja sigui per bé o malament, tothom parlarà de tu. Conforme passen els dies deixaràs de generar interès i s’oblidaran de la teva existència. I amb el temps, contractaran algun altre incompetent a qui poder denigrar i passaràs de criticat a criticador.

Disposes de marge d’error. Ja pots esborrar per error unes dades  de vital importància per a l’empresa o cremar la planta industrial sencera, que al ser el noi nou de l’oficina, ningú no t’ho tindrà en compte. Al contrari, depèn de com, fins i tot et riuran les gràcies.

A Vandellós II, sempre hi ha una segona oportunitat.

Cinema català

Avui toca desacreditar les produccions que es fan a casa nostra. Així doncs, el cinema català és aquell que no aconseguirà mai guanyar un Oscar, si no és a base de repartir pernils.

Extensa filmografia. D’actors catalans n’hi ha molts, però a l’hora de veritat són només quatre cares conegudes les que es reparteixen el pastís. I com sempre són els mateixos, doncs serveix per jugar a endevinar en quina altra sèrie sortia cada intèrpret. Si més no, un joc en família entretingut.

Atrezzo casolà. Amb quatre mobles d’Ikea, algun quadre de natura morta i un gerani, s’aconsegueix un ambient familiar que recorda vagament al menjador de casa teva. En qualsevol moment creus veure al teu pare rondinant i  a ta mare portant un plat de macarrons cap a taula.

Sinopsi delictiva. És tan fidedigne el retrat del nostre temps el qual ens dóna a conèixer, que sempre hi ha algun personatge a la presó o immers en un programa de rehabilitació social. L’error és que per ser fidels del tot, la baixa delinqüència no acostuma a acreditar un nivell D de català, precisament.

Cinema de proximitat.  Alguns dramaturgs representen sempre el paper del dolent de la pel·lícula. I això tan simple que en un altre lloc no tindria cap altra conseqüència,  aquí, al ser la cosa més nostrada, corren el perill de que algun pertorbat els atonyini pel carrer per ser uns malparits.

Políticament correcte. Qualsevol producte que desitgi triomfar al nostre país, necessita de mecenatge i subvencions. I això significa que si el que es pretén és fer una dura crítica contra l’establishment corporatiu, el resultat final quedarà tan difuminat i inofensiu que semblarà un capítol de Les tres bessones.

Ficció que no supera la realitat.  Sens dubte l’avantatge dels guionistes. Les històries que s’expliquen són tan reals i contemporànies, que resulta fàcil posar-se a la pell dels protagonistes i crear un vincle empàtic evident. No s’esforcen gaire construint els arguments i treuen les idees veient el Telenotícies Vespre.

Ramon Pellicer, el veritable artífex del cinema català.