Tatuatges

Avui faré un petit repàs sobre l’evolució dels tatuatges.

La Prehistòria. No tenim  constància de cap tatuatge en cap home primitiu. Segurament el fet de que la dermis sigui un teixit orgànic biodegradable, ha ajudat a que no s’hagi conservat cap exemplar de pell humana del Paleolític. Val a dir també, que al treballar amb eines de sílex, els tatuadors de l’edat de pedra passaven força gana i les condicions higièniques no eren gaire favorables.

Els inicis. Els tatuatges tenen una tradició mil·lenària (els antics egipcis ja els utilitzaven amb pigmentacions naturals). Però no va ser fins a principis del s.XX, que es va començar a desenvolupar la tècnica per decorar-se la pell en quantitats industrials. De tal manera, que avui en dia parlem de tatuatges com podríem estar parlant de fer magdalenes.

Història contemporània. Durant la dècada dels vuitanta, els tatuatges eren propis de legionaris i delinqüents. Estaven mal fets, de color blau i tenien orígens presidiaris. Aquesta senyal visual d’advertència sobre un mateix,  és l’adoptada actualment pels integrants de les bandes criminals hispanoamericanes. Després els hi dóna per compondre reggaeton i els fa més perillosos encara.

Més història contemporània. Però no va ser fins els anys noranta i ben entrat el s.XXI, que la moda no s’estengué fins a les classes altes i benestants de la societat. Els nous rics descobriren connotacions sexuals a això de tatuar-se parts del cos i transgrediren un cercle social  fins aleshores altiu i primmirat. I per si no eren prou repulsius ja de per sí, varen transformar-se en uns esnobs.

L’actualitat. Avui en dia al món occidental, on impera la cultura de la imatge, és normal veure gent tintada de mil maneres. Quan arriba l’estiu, les platges del nostre litoral s’omplen de cossos plens de símbols tribals, fades, unicorns i calaveres. La veritat és que n’hi ha que porta veritables obres mestres impreses al cos, però també n’hi ha qui sembla haver-se tatuat sota els efectes de l’alcohol.

El futur.  S’ha de tenir present a l’hora de fer-se una marca personal, que com tot, la pell s’arruga i envelleix. I que amb ella, les formes del dibuix es deterioren. Així que no sé jo com progressarà la moda aquesta de l’aparença corporal; però si ens hem de regir per la imbecil·litat d’algunes tendències del moment, el següent pas podria ser perfectament tatuar-se l’estómac o la laringe.

L germana de la caritat del barri, durant una interviu.
La germana de la caritat del barri, durant una interviu.

Moments de glòria

Avui parlarem d’aquelles persones anònimes, que es veuen abocades a informar a la resta de teleespectadors d’algun fet imprevist i del qual han estat testimonis indirectes.

Reporters de carrer. La graella televisiva és plena de programes on pregunten als vianants sobre l’augment del preu del pa o sobre quants diners s’han gastat aquest any per les Rebaixes. N’hi ha que les càmeres els agafen del tot desprevinguts, però n’hi ha que vivim tota una vida esperant aquest instant de fer-nos coneguts. És per això que cal anar sempre ben pentinats.

Fets delictius. Aquí puntua fer gala d’una bona imaginació. No s’hi val dir que tot ha succeït molt ràpid i que l’atracament us ha agafat a l’altra punta del supermercat. Si voleu el vostre minut d’or, cal engalanar la notícia amb alguna anècdota encara que sigui inventada. Tipus que els lladres fugitius parlaven amb accent de l’est o anaven armats amb llonganisses.

Veïns sospitosos. Fa molta gràcia veure als habitants d’un edifici on s’acaba d’arrestar un comando terrorista, dir allò tan bonic de que se’ls veia bona gent i que sempre saludaven al creuar-se per l’escala. La detenció frega el drama dins del sinus de la comunitat, doncs n’hi ha que fins i tot ajudaven  a pujar el carro de la compra.

Al camp del Barça. En qualsevol estadi, sempre hi ha persones que en saben més que l’entrenador. I com es passen tot el partit cridant i fent l’imbècil, els d’esports del 33 ho tenen molt fàcil per localitzar-los. I és aleshores, quan davant de Catalunya sencera, es posen a bramar contra l’àrbitre o algun jugador rival i encara fan més l’australopitec. L’endemà no gosen ni sortir de casa.

Enviats especials. Temps enrere, les televisions s’afanyaven a enviar a zones afectades per desastres naturals, a un equip de corresponsals per cobrir el succés. Avui en dia, la competència entre mitjans és tan ferotge i deslleial, que donen cobertura telefònica al primer compatriota que troben, ja sigui aquest un professional del medi o una senyora de Palamós que passava per allà.

Salutacions cordials. Per molt desagradable que sigui el succés del qual esteu informant, un ha d’aprofitar l’avinentesa per recordar-se de la família i als amics. I ja posats, en cas de trobar-se lluny, no està de més assegurar-se de si us han regant les plantes o us estan cuidant el gat.

Enhorabona Àngels, t'has cobert de glòria.
Enhorabona Àngels, la fama t’espera.