Economia domèstica

Avui parlarem sobre com administrar els diners de la millor manera possible.

Com sempre s’ha fet. Quan l’ombra de la recessió plana damunt dels nostres caps, ingressar els estalvis en un compte corrent no sembla a priori l’opció més encertada. No debades, si sou fidels a la tradició, el consell d’un servidor és retirar-los abans no esclati un corralito o que algú altre els reclami a punta de navalla.

Dins del matalàs. Disposaràs del fruit de tota una vida salvaguardat a consciència en una capsa de galetes. Podràs fer-ne recompte cada nit abans de ficar-te al llit i viuràs tranquil. Però atenció! Aquest mètode infal·lible comporta que en quatre dies acabes amb l’esquena destrossada, això sí.

Darrera d’una rajola. Efectiu sistema de seguretat amb un únic factor de risc a tenir en compte: Recorda amb precisió el punt exacte on has enterrat l’arca del tresor, o prepara’t per aixecar el paviment sencer al primer  rescat monetari que precisis per anar a comprar cigrons.

Paga multes i tributs. Fes-te soci d’Hisenda, la DGT o l’Ajuntament de Barcelona i col·labora desinteressadament amb una causa noble i solidària. L’agència de recaptació és una Organització No Governamental que viu de les donacions altruistes dels contribuents.

Invertir en accions. A poder ser, en accions directes premeditades. Carrega de dinamita la teva furgoneta i aparca-la davant la seu central del banc que t’extorsiona. En breu, disposaràs d’una pluja de bitllets sense comissions a fons perdut ni interessos desorbitats.

Gasta’ls. Malbarata els quartos comprant capricis i foteses, convida a sopar als teus amics i ves-te’n de vacances a Honolulu. Tornaràs més pelat que una rata, però la mar de feliç i satisfet. I amb la satisfacció moral de no tenir-ne ni cinc per fer front a les conseqüències d’una crisi que tu no has pas generat.

Dos hipotecats amb l’aigua fins al coll.

Cinema d’autor

El cinema d’autor o independent és aquell que un no aniria a veure mai per pròpia convicció. També és ideal per veure si estàs l’atur o t’acaba de deixar la parella. Aquests són els requisits de Lynch, Loach i companyia:

L’argument no és per llançar coets. La trama es basa en documentar uns fets o una situació injusta, o per retratar les vivències d’uns personatges marcats per un passat dramàtic. Desgraciats a més no poder, deambulen com fantasmes pel present i aconsegueixen amargar-te la tarda. Per convidar-los a la teva festa d’aniversari, vaja.

El guionista ha de saber del que parla. Per començar no pots fer denúncia social si vius a la Bonanova, cobres una nòmina de dos mil euros i uns pares que t’avalen la hipoteca. Per molta il·lusió que tinguis i per molt que t’esforcis, no te’n sortiràs. Per fer cinema d’autor, s’ha de ser un pringat.

Els possible escenaris són tres. Un suburbi londinenc on el més probable és sortir-ne esquarterat, una ciutat de l’Europa post-comunista amb un elevat índex de suïcidis, o una illa perduda al cul del món en la què s’avorreixen fins les tortugues. Segur que a l’oficina de turisme de les zones afectades, estan encantats amb la manera que se’ls promociona.

El públic no ha de ser gaire intel·ligent. Contràriament al que la gent es pensa, si memoritzes els noms de tres o quatre directors ja pots considerar-te un il·lustre en la matèria. Després només caldrà que et deixes caure de tant en tant pels Cinemes Verdi a fer la migdiada i ja podràs fanfarronejar davant les teves amistats bohèmies.

Recorda dur les ulleres de llegir. Importantíssim; el cinema independent s’ha de veure sempre en versió original. Ja pots ser en una llengua morta, en mongòlic o en finès, que d’aprendre idiomes no te n’escapes. I si a sobre hi ha poca sincronització entre subtítols, ja tens l’excusa perfecte per no entendre res de res del que acabes de veure.

Tria bé els acompanyants. -Escolta David, que tens plans per aquest vespre? Fan un cicle de pel·lícules mudes bielorusses que sembla interessant. –Ah, doncs perfecte. Tinc el pare hospitalitzat i el gos se m’acaba de morir de tuberculosi. Així  que l’ambient que em proposes és el propici. Ara baixo.

El típic espectador de la Filmoteca de Catalunya.