Triangle d’amistats

Us preguntareu del perquè quan un amic us atura pel carrer,  una de les primeres coses que farà serà preguntar-te per una amistat comuna

-Ei hola Joeeel… quant de temps sense veure’ns!! Com va tot? Què en saps alguna cosa d’en Narcís?
-Ei hola Antoniii… doncs crec que va deixar empresarials, pateix ansietat per separació i compleix condemna per atracar una farmàcia.
– Ostres, vaja…

Doncs el fet és deu, que de la mateixa manera, quan aquestes dues amistats es troben, el primer que faran serà també interessar-se per tu.

-Home, hola Narcís. M’han dit que estàs passant per mals moments.
-No, em va tot de meravelles, Antoni. M’ha sorgit feina en el departament i+d d’una empresa en expansió, m’he refet d’un petit problema amb la llei i m’he comprat un pis amb la Mireia. Per cert, en saps alguna cosa d’en Joel?
-Errr…doncs no… el vaig veure l’altre dia i em va parlar de tu, però no se’m va ocórrer preguntar…
-Ah si? I què et va explicar?

I en aquest cas, més et val no ser tu el tercer en discòrdia, perquè quedaràs com un alarmista mentider i a sobre et voldran partir la cara per difamador.

-Ei Joel fill de puta!! A veure que collons m’ha dit l’Antoni que vas dient de mi a les meva esquena!!
-…??… Com dius Narcís?

Un equilàter real com la vida mateixa.

Microestats

Els microestats, són aquells països dels quals la gent en fa mofa perquè n’obvien la seva existència. A continuació, faig un breu incís que diu molt sobre qui s’hauria de riure de qui:

Sol i platja. Ja sigui a les Sheychelles o al mig de l’Oceà Pacífic, viuen envoltats de selves verges i de recursos mediambientals. A dures penes contaminats, gaudeixen d’un clima paradisíac enmig d’un entorn privilegiat. Un ecosistema semblant al del Baix Llobregat, vaja.

Reconeixement internacional. La majoria són antigues colònies europees que amb el pas del temps s’han convertit en illots-estat dotats d’un exemplar sistema governamental. Amb més drets i major autonomia que Escòcia, el Quebec, i per descomptat que Catalunya, no es precipiten a cavar la seva pròpia tomba.

Reinventar-se o morir. Sorgides del no res o a conseqüència d’un canvi polític inesperat, aquestes petites nacions es veuen sovint obligades a concebre a corre-cuita un himne nacional i una bandera que les identifiqui. També acostumen a crear un entramat fiscal destinat al blanqueig de capital, que els fa viure com uns maharajàs.

Són invisibles. Gràcies a la minúscula porció de continent que ocupen, amb prou feines surten als mapes i tenen una situació estratègica irrellevant. En un món global marcat per les guerres i els conflictes, són territoris neutrals que passen del tot desapercebuts per a la resta de països. Estar a les antípodes i que fer diana amb una catapulta sigui complicat, també ajuda.

Espai vital. Entre indígenes, colons i algun viatger accidental, són quatre faves mal contades. Desconeixen l’existència de l’estrès i el creixement demogràfic desmesurat els hi sona a extraterrestre. Tampoc saben res del transport públic en hora punta, evitant de retruc la presència de carteristes i gent pervertida que et toca el cul.

L’important és participar. Durant les Olimpíades, les delegacions no reben pressions del seu govern per tal d’aconseguir el major nombre de medalles. Els atletes gaudeixen del moment, es dediquen a fer turisme i els importa un be negre acabar a dalt del pòdium o en darrera posició.

Els participants dels JJOO, un cop tornada la normalitat.