Cinema ianqui

El cinema ianqui, que engloba les anomenades Road Movies i els thrillers rurals de l’Amèrica profunda, es caracteritza per:

Motels i benzineres fantasmals. Després de conduir milers de kilòmetres per carreteres secundaries que no s’acaben mai, el viatger arriba a un punt de servei amb llums de neó i el tòtem d’un pell roja donant-li la benvinguda. El més probable és que l’establiment es trobi mig abandonat i en un estat lamentable. Això, o resulta ser un tuguri d’streptease ple de cerca-raons, on la baralla per la cara està més que assegurada. A qui se li ocorri demanar un got de llet, és home mort.

Sonats. Al voltant de paisatges desoladors és del tot normal topar-se amb persones que no hi toquen. La gent sociable no acostuma a viure aïllada en zones inhòspites on no hi ha res a cinc-centes milles a la rodona. Són decrèpits vellets que no han sortit mai del poble, que es malfien del foraster i acaben encanyonant-lo amb una escopeta. Per contra, també n’hi ha a qui la demència senil els fa riure exageradament de tot, cosa que els fa doblement sospitosos.

Far west. Aquestes pel·lícules són autèntics westerns de l’era moderna. Els cavalls són substituïts per cotxes desmanegats, però mantenen viu l’esperit indomable del cowboy. Atracadors de bancs que fugen de la llei i despietats xèrifs de poble que s’agafen la justícia pel seu compte, són només dos exemples referents a l’oest americà. Per l’estrella distintiva del segon podem diferenciar-los. Perquè d’altra banda, ambdós van mal afaitats, bruts i són toscament ordinaris.

Soporífera inacció. Es poden passar llargues estones en silenci i tot succeeix amb una lentitud extrema. Comprensible si pensem que estem tractat de genets que deambulen sols pel desert d’Arizona sota un Sol abrasador. La parsimònia es trenca només quan topen de cop amb una serp de cascavell o li claven un tret a algun coiot. Els cineastes utilitzen aquests sobresalts per mantenir desperts als espectadors, abans no caiguin morts de tedi.

Música country. Les bandes sonores són balades de vaquers. Als Països Catalans tenim l’únic referent d’en Tomeu Penya, però als EUA la cosa està més estesa i la llista de cantants del gènere es infinita. Qualsevol pelacanyes que sàpiga mig tocar l’harmònica pot dedicar-se a compondre cançons. Després els temes a tractar son tristos i de caràcter melancòlic. Tipus m’ha deixat la dona dels meus somnis, estic a la ruïna o se m’ha mort el canari.

Borrissols. Els encarregats dels efectes especials centren l’atrezzo en reproduir les típiques boles de matolls que rodolen mogudes pel vent enmig de zones àrides. I per aconseguir-ho, el que fan és no netejar mai el decorat i en quatre dies s’omple tot de brutícia i polseguera. Aleshores és quan endollen un ventilador i aconsegueixen el resultat esperat. El problema esdevé quan algú de l’equip tècnic pateix reacció al·lèrgica als àcars de la pols i es passa tot el rodatge esternudant.

Per sort dels afectats, sempre hi ha qui no se n’assabenta de la missa la meitat