Cinema francès

La millor definició per descriure el cinema francès, és que en general dóna força ràbia. Sí amics, a excepció del gran Louis de Funès i de quatre joies consagrades, quan aneu a veure qualsevol producció francòfona us trobareu què:

París no és el que era. Donen a entendre que la capital de França  és encara la meca dels enamorats. Res més lluny de la realitat. En una  urbs suburbial on els disturbis socials són a l’ordre del dia, els únics que reparteixen amor a tort i a dret són els antiavalots de la policia.

Noms espantosos. Existeix un decret governamental consistent en atorgar subvencions als pares que anomenin als seus fills de la manera més esgarrifosa possible. Entre uns que es diuen Lulú i uns altres que es diuen Totó, al final un no sap si estan parlant d’una persona o d’un gos canitx.

Acció “trepidant”. Farcit de visions súper transcendentals de la vida i un alt component sentimental, el cinema gavatx està destinat a agradar íntegrament a un públic femení. Sense persecucions de cotxes, explosions, a dojo ni macabres assassinats, el que pretén és arribar al cor de l’espectador. Ideal per discutir amb la xicota un diumenge per la tarda.

Gent bohèmia amb gavardines. El ventall de patronatge és ampli; des d’artistes fracassats que malviuen pels baixos fons de la ciutat, a grollers detectius mal afaitats consumits per les penes i l’alcohol. L’abric els hi proporciona una aparença grisa i  desmanegada, al temps que els hi serveix per guardar quantitats exagerades de paquets de tabac.

Doblatge afrancesat. És el factor determinant per a fer burla sobre qualsevol pel·lícula gravada a l’altra banda dels Pirineus. Ho pronuncien tot amb veu nasal i articulen les erres com si foren ges. I clar, no es pot prendre seriosament a ningú que parla tota l’estona amb l’accent de Pere Codonyan.

Contes de fades. Segons ells, la vida és de color de rosa i plena de felicitat. I això, quan la majoria de francesos amb prou feines aconsegueix arribar a final de mes, resulta, si més no, un xic ofensiu. Ningú va pel carrer desbordant alegria pels quatre costats, a no ser que li acabi de tocar la Grossa de Nadal.

Desenganyeu-vos, les persones com Amélie són el materialisme personificat.