Cinema de presons

Les pel·lícules de presidiaris es caracteritzen perquè en elles s’hi acostumen a distingir els trets següents:

Càlida rebuda de part dels altres presoners. El reu recentment engarjolat és tractat de manera vexatòria per un maníac homicida i la seva trepa de goril·les facinerosos. Els malfactors no saben què, el nouvingut anirà guanyant adeptes i poc a poc anirà fent-se amb el control del penal. Per anar bé haurien d’enllestir la feina ara que encara hi són a temps o en patiran les conseqüències.

Bàsquet com a excusa. Als patis de les presons s’hi produeixen constantment baralles de buscabregues amb navalles i una pilota pel mig com a pretext. Són triangulars de bandes de negres, neonazis i llatins, que aprofiten l’ocasió per resoldre diferències. El partit estrella però, és un duel d’interns contra guardians, on acaben aquests últims considerablement estomacats.

El director és un tros d’animal. Amb les porcades que fa hauria de ser ell qui estigués entre reixes. Psicòpata feixista per naturalesa, aplica correctius salvatges i fa la vida impossible a tothom. Acaba la pel·lícula destituït del càrrec en el millor dels casos, però el més comú és que tasti la seva pròpia medicina per part d’algun pres venjatiu. I no estic parlant d’aspirines, concretament.

Motí i avalot. Ja sigui per denunciar el tracte inhumà per part dels carcellers, o bé com a mesura de protesta per unes llenties insalubres, la insurrecció dins dels murs de la presó és només qüestió de dies. Llençar paper higiènic encès des de les cel·les a mode de bengala és tot un clàssic. Després hauran de netejar-se el cul amb la mà, però la flama de la revolta precisa de petits sacrificis.

Condemnes plenes de remordiments. Hi ha convictes que porten mitja vida tancats degut a un delicte que van cometre durant la seva joventut, i un cop complerts els setanta, han llegit La Bíblia i se’n penedeixen. Donen la tabarra amb lliçons sobre ètica i moral i es fan càrrec de la biblioteca del centre. Farà bé el protagonista d’evitar-los si no vol acabar amb el cap com un timbal.

Fugues impossibles. Malgrat que cap d’ells és enginyer tècnic de túnels i camins, els captius se les empesquen per traçar un plànol detallat del centre penitenciari. I sense que cap funcionaris se n’adoni, excaven un pas subterrani de les masmorres a l’exterior del recinte. Un cop al carrer, són contractats per TMB per treballar a les obres de l’Intercanviador de La Sagrera, o segueixen destins més incerts.

Amb una mica d’orientació sota terra, la llibertat els espera.