Cinema francès

La millor definició que se m’ocorre per descriure el cinema francès, és que en general dóna força ràbia. Sí amics, a excepció del gran Louis de Funès i de quatre joies consagrades, si aneu a veure qualsevol producció francòfona us trobareu què:

París no és el que era. Donen a entendre que la ciutat és encara avui en dia la meca dels enamorats. Res més lluny de la realitat. En una ciutat on els disturbis socials són a l’ordre del dia, els únics que reparteixen amor a tort i a dret són els antiavalots de la policia.

Noms espantosos. Existeix un decret governamental consistent en atorgar subvencions als pares que anomenin als seus fills de la manera més esgarrifosa possible. Entre uns que es diuen Lulú i uns altres que es diuen Totó, al final un no sap si estan parlant d’una persona o d’un gos canitx.

Acció “trepidant”. Farcit de visions súper transcendentals de la vida i un alt component sentimental, el cinema gal pretén arribar al cor de la gent i està destinat a agradar íntegrament a un públic femení. Sense persecucions de cotxes, explosions a dojo ni macabres assassinats, és ideal per discutir amb la parella el diumenge per la tarda.

Gent amb gavardines. No sé si s’han posat tots d’acord per trobar-se a la sortida d’un col·legi, però en aquesta mena de pel·lícules sempre hi ha algú que en porta alguna. Per amagar fruita robada del supermercat va de nassos. Per fugir-ne cames ajudeu-me, no tant.

Doblatge afrancesat. Si malgrat les meves advertències heu arribat fins aquí, només us puc afegir que mai heu de veure res que no sigui en idioma original.  Si no, us trobareu que parlen com d’aquella manera tan graciosa que tenen de pronunciar les erres. I clar, no es pot prendre seriosament a ningú que parli tota l’estona amb l’accent de Pere Codonyan.

Contes de fades. Segons ells, la vida és sempre de color de rosa. I això, quan la majoria de francesos amb prou feines aconsegueix arribar a final de mes, resulta si més no un xic ofensiu. Ningú va pel carrer desbordant felicitat pels quatre costats a no ser que li acabi de tocar la Grossa de Nadal.

Desenganyeu-vos, les persones com Amélie són el materialisme personificat.
Desenganyeu-vos, les persones com Amélie són el materialisme personificat.