Cinema català

Un cop desacreditat el cine gavatx, toca posar a parir les produccions que es fan a casa nostra. Així doncs, el cinema català és aquell que no aconseguirà mai guanyar un Oscar sinó és a base de repartir pernils.

Extensa filmografia. D’actors catalans n’hi ha molts, però a l’hora de veritat són només quatre cares conegudes les que es reparteixen el pastís. I com sempre són els mateixos, doncs serveix per jugar a endevinar en quina altra sèrie sortien. Si més no, un joc en família entretingut.

Atrezzo casolà. Amb quatre mobles de l’Ikea, un parell de quadres i un gerani, s’aconsegueix un ambient familiar que recorda vagament al menjador de casa teva. En qualsevol moment creus veure al teu pare rondinant i  a ta mare duent un plat de macarrons a la taula.

Sinopsi delictiva. És tan fidedigne el retrat del nostre temps que ens donen a conèixer, que sempre hi ha algun personatge a la presó o immers en un programa de rehabilitació social. L’error és que per ser fidels del tot, la baixa delinqüència no acostuma  a acreditar un nivell D de català, precisament.

Cinema de proximitat.  Alguns dramaturgs interpreten sempre el paper dels dolents de la pel·lícula. I això que en un altre país no tindria altres conseqüències, doncs aquí al ser la cosa més nostrada, corren el perill de què algun pertorbat els atonyini pel carrer per ser uns malparits.

Políticament correcte. Qualsevol producte que al nostre país desitgi triomfar, necessita de mecenatge i subvencions. I això significa que si el que es pretén fer és una dura crítica contra l’establishment corporatiu, el resultat final quedarà tan difuminat i inofensiu que semblarà un capítol de Les tres bessones.

Ficció que no supera la realitat.  Sens dubte el handicap dels guionistes. Les històries que s’expliquen són contemporànies que resulta fàcil posar-se a la pell dels protagonistes. No s’esforcen gaire construint els arguments i treuen les idees veient el Telenotícies Vespre.

Els presentadors del Telenotícies, els veritables artífexs del cinema català.