Cinema de terror espacial

Avui m’agradaria entretenir-vos parlant sobre un gènere cinematogràfic, tan fantàstic com divertit a la vegada.

La vida és injusta. En comptes de fer matances indiscriminades, els protagonistes van caient d’un en un. D’altra banda,  en una missió de salvament intergalàctic no falta mai un bromista amb la gràcia al cul. I no sé com s’ho fa, però malgrat la repel·lència que provoquen els seus penosos acudits, és dels pocs que al final aconsegueix sobreviure.

Compte enrere. Sempre hi ha corredisses perquè la nau és plena d’explosius. I és llavors quan el temps pren una nova magnitud conceptual, destinada a perpetuar l’acció de manera ininterrompuda. Un segon de rodatge amb detonadors pel mig, equival a deu minuts a la vida real. Un pot aprofitar per anar a pixar, sense por de no poder veure com esclata tot pels aires.

Llistó molt alt. Alien és genial; i a excepció de quatre altres clàssics del gènere, la majoria són previsibles còpies de la saga. Diu molt que tres dècades després, ningú ha pogut superar encara l’obra de Ridley Scott.  Val a dir que Sigourney Weaver remenant el cul amb calces com si fos a casa seva, també va fer molt per garantir-ne l’èxit.

Està tot molt fosc. Molta fissió nuclear en els reactors  i molta càrrega energètica subatòmica, però els enginyers aeronàutics de la NASA no tenen els sants pebrots d’instal·lar enlloc un trist interruptor. No m’estranya que no trobin mai ni el gat i triguin una eternitat en descobrir l’amagatall del monstre.

No s’entén res. Com en la majoria de casos els astronautes es veuen succionats per forats negres inexplicables, es desperten enmig d’un hipersomni quan no toca, o viatgen a través de portes interestel·lars que ningú sap on porten, els guionistes ho tenen molt fàcil per escriure un argument sense cap ni peus i quedar bé al mateix temps.

Ensurt final. Quan tot sembla dat i beneït a favor dels bons, un esglai al darrer moment dóna a entendre que el malson encara no ha acabat i que hi haurà una segona part de la pel·lícula. O en el pitjor dels casos, els fenòmens dels astronautes porten a sobre una larva en estat embrionari de camí cap a la Terra.

 Amb tripulacions tan matusseres com aquestes, no n’esperem gaire de conquerir altres planetes.
Amb tripulacions tan matusseres com aquestes, no n’esperem gaire de conquerir altres planetes.